Xaló es un poble situat a l'extrem sud de la Marina Alta i caracteritzat, com tots ells, per les irregularitats orogràfiques que li confereixen unespecial atractiu.
El poble està situat al pla del vall (a uns 180m d'altitut) rodejat, en primer terme de terres fèrtils i després de muntanyes que tanquen la vall com si d'una cassola es tractara.
Dins el terme es dona una altra zona més o menys plana però molt més alta que s'anomena les planisses amb una altitut mitjana de 400m.
I alguns barrancs com el del Curt als peus de Bèrnia i que tallen la Serra del Ferrer s'enfonsen impresionants.
Aquestes irregularitas orogràfique fan que les singularitats botànique s'intensifiquen acullint un gran nombre d'endemismes exclusius o quasi exclusius.
La Serra de Bèrnia es l'estandart i punt més alt amb 1130m dominant la costa com una talaia escolpida a la roca calcaria. La serra de Bèrnia entra també als termes de Benissa, Callosa i Altea on aquesta darrera població ha permés una construcció massiva i descontrolada (demostrant l'interés dels seus gobernants pels diners fàcils i la poca preocupació pel futur del territori)...be, aci no m'abelleix parlar de politica...
Bèrnia ha estat sempre present com una muntanya encisadora, lloc captivador i punt estratègic, talaia i vigia de les nostres terres. Ibers, romans, moros, pirates i bandolers han fet us del seu privilegiat punt de mira i dels seus intrincats amagatalls, barrancs, sendes i passos estrets per burlar al enemic o fugir del persecutor. Bèrnia per a Xaló es més que una muntanya qualsevol, es la muntanya del poble, torreó i minaret que vigila el terme, omnipresent, deixant-se veure de quasi tots els llocs com una mare que no s’allunya dels cadells.
Llar de corbs i gralles, falcons i soliguers, morada de àguiles llegendàries que dominen del Montgó fins l’Aitana i de els penya-segats costaners de les Marines fins les muntanyes del Comtat.
La Serra de Bèrnia es una muntanya jove i esmolada, de crestes rocalloses i parets grisenques de roca calcària. Bèrnia s’alça com una verdadera barrera de set kilòmetres de llargària que, a més de separar territorialment les dos marines, també les separa física i climàticament. La seva alçada, que al punt més alt fa 1129 metres, i la orientació de les crestes, de oest a est fins acabar a la mar amb la seva prolongació que es el Morro de Toix, permet que a la vesant nord es condensen unes valuoses boires humides provocant un microclima que afavoreix l’existència d’un conjunt florístic quasi propi d’altres latituds.
La llengua de cavall
creix entre els margallons,
s'amaguen les perdius
i la colobra acaça un falciot
a l'ombra d'un llentiscle i un pi bord,
herba de les llunetes, romer
i un àguila de Bèrnia ve volant...
(Fragment de“El vell Montgó” de Paco Muñoz)
Es dins el terme municipal de Xaló i front la partida de les cases de Bèrnia on les parets de les cingleres troben els punts més alts. Son doncs les Bèrnies que ocupen els llindes pel sud tel territori de Xaló les terres, i les plantes que dins el terme municipal no es donen a altre lloc, que han estat protagonistes de esta mena de reconeixement i exaltació en forma quasi de catàleg sense cap pretensió científica.´
FLORA PECULIAR DE LES BERNIES DE XALÓ
Però en realitat la Serra de Bèrnia comença més avall, arrancant de les Planisses altes i les Bernietes on els barrancs ombriencs com el Fondo del Baró, la Costera del Llorer 
o el profundíssim Barranc del Curt ens fan gaudir de comunitats d’alzines carrasques barrejades amb marfulls i fleixos, lledoners i arbocers, i als fondos més frescos i ombrívols s’amaguen murtes i olivelles.
Les brolles més solaneres i raserades acullen una topida coberta de matolls xeròfits dominats per xares i argelagues, coscolls i romers, margallons i petorros, alternant, de tant en tant, amb costeres clarianes i pedregoses sembrades de gamons i cebes porreres, i que a la eixida del hivern ens regalen una profusa floració d’orquídies.
Totes estes plantes enllaçades amb enfiladisses com les vidrielles i esparregueres a les solanes o hedreres i aritjols a les ombries.
Ocupant les vessants inclinades baix els runars el matollar xeròfit alterna amb pinades de pi bord i carrasqueres ací i allà. 
Les clarianes costeres solejades i secalloses estan cobertes de matolls predominats per les xares, matapolls, romers i coscolls ocupant també cuetes i terrasses abancalades perdudes i hermes on, de tant en tant, encara viu alguna olivera o ametler 
Als runars humits dels peus de les crestes podem trobar comunitats de savines i ginebrers, aurons i galers i fins i tot teixos.
Les hedreres sembla que suporten les parets abraçant-les i soldant els troncs a les penyes mimetitzant-se. De les cingleres ombrienques i fresques penja, amb el dramatisme de les seves formes extremes, una completa flora vertical carregada d’endemismes i singularitats botàniques i a les zones més altes, a la mateixa carena del cim, els coixinets de monja ens senyalen que hem passat els mil metres.
Es però el que fa a Bèrnia botànicament tan interessant el ser un dels reductes més meridionals pels teixos i els aurons a peus de penyes d’ombria i refugi d’endemismes tan exclusius com la ferradura de cingle, les orelletes de roca, els trencapedres, les llunetes de penya o els geranis de roca i de plantes tan singulars a estes terres com els guillomers o les corones de rei sempre penjades a les parets verticals.
El conjunt de les serres de Bèrnia i del Ferrer està constituït com un Lloc d’interès Comunitari (L.I.C.) i recentment Paisatge protegit.
Caldria remarcar també que de la setantena d’endemismes d’àrea restringida que es donen al País Valencià podem trobar-ne una quinzena, i de la seixantena d’endemismes exclusius de les muntanyes diàniques també podem contar amb una quinzena a les terres de Bèrnia.
Caldria remarcar també que de la setantena d’endemismes d’àrea restringida que es donen al País Valencià podem trobar-ne una quinzena, i de la seixantena d’endemismes exclusius de les muntanyes diàniques també podem contar amb una quinzena a les terres de Bèrnia.
FLORA PECULIAR
Dins la gran diversitat florística que podem trobar per les terres de Bèrnia podem fer una mena de agrupacions per ports o talles diferenciant arbres, arbustos i matolls, matetes i herbes, i bulboses i orquídies
La flora arborícola de Bèrnia, com a quasi totes les muntanyes del llevant, es redueix a un xicotet grupet d’espècies, la majoria d’elles de fulles persistents i de port menut, que han aconseguit, o fugir del foc i de les tales, o formen part del grup de espècies de creixement moderadament ràpid i que han desplaçat als boscos originals d’alzines i frondoses. Un dels majors beneficiats dels focs i les desforestacions es el pi bord que te un alt índex de germinació i una gran adaptabilitat a sols pobres i degradats. Per contra, l’arbre més perjudicat ha estat de sempre la carrasquera que només aconsegueix sobreviure a les raconades protegides i a les penyes i cingleres on als incendis no solen arribar ja que, encara que algunes rebroten darrere del foc, no poden fer competència al pi.
Les espècies arbòries del llevant mediterrani han evolucionat sempre influenciades per la extremada i llarga estació estival per la qual cosa els ports s’han reduït, fent una superfície més compacta i resistent, i les fulles, generalment persistents, han minvat en grandària i s’han endurit, o s’han cobert de pilositats , o s’han cobert d’una capa cerosa, o les tres coses juntes tot per suportar la llarga sequera i les fortes temperatures a les hores de sol. Però, tot i açò, encara podem trobar alguns bosquetonets o arbres aïllats de frondosos caducifolis sempre a les ombries, fondos, barrancs i a les zones més altes on romanen protegits per les penyes més inaccessibles, i son aquestes espècies, reductes d’altres èpoques i terres, les que ens marquen la diferència amb la resta del territori.
Podem dir doncs que les terres altes de Bèrnia acullen, a més de la quasi totalitat d’espècies vegetals que podem trobar per tota la resta del terme, un grapat de plantes que dins el territori de Xaló només ací podem veure.
La flora arborícola de Bèrnia, com a quasi totes les muntanyes del llevant, es redueix a un xicotet grupet d’espècies, la majoria d’elles de fulles persistents i de port menut, que han aconseguit, o fugir del foc i de les tales, o formen part del grup de espècies de creixement moderadament ràpid i que han desplaçat als boscos originals d’alzines i frondoses. Un dels majors beneficiats dels focs i les desforestacions es el pi bord que te un alt índex de germinació i una gran adaptabilitat a sols pobres i degradats. Per contra, l’arbre més perjudicat ha estat de sempre la carrasquera que només aconsegueix sobreviure a les raconades protegides i a les penyes i cingleres on als incendis no solen arribar ja que, encara que algunes rebroten darrere del foc, no poden fer competència al pi.
Les espècies arbòries del llevant mediterrani han evolucionat sempre influenciades per la extremada i llarga estació estival per la qual cosa els ports s’han reduït, fent una superfície més compacta i resistent, i les fulles, generalment persistents, han minvat en grandària i s’han endurit, o s’han cobert de pilositats , o s’han cobert d’una capa cerosa, o les tres coses juntes tot per suportar la llarga sequera i les fortes temperatures a les hores de sol. Però, tot i açò, encara podem trobar alguns bosquetonets o arbres aïllats de frondosos caducifolis sempre a les ombries, fondos, barrancs i a les zones més altes on romanen protegits per les penyes més inaccessibles, i son aquestes espècies, reductes d’altres èpoques i terres, les que ens marquen la diferència amb la resta del territori.
Podem dir doncs que les terres altes de Bèrnia acullen, a més de la quasi totalitat d’espècies vegetals que podem trobar per tota la resta del terme, un grapat de plantes que dins el territori de Xaló només ací podem veure.
Un d’aquestos arbres es l’auró (Acer opalus ssp. granatensis)
una subespècie més lleugerament adaptada als rigors mediterrànis que la tipus. Els aurons son uns arbrets elegants i de fulles palmejades i menudes
que a les terres valencianes només poden alenar baix la frescor de les ombries altes i muntanyenques. A les terres de Bèrnia queda relegat a la frescor dels peus de penya a les mateixes crestes a vessant d’ombria.
Els colors de les fulles a la tardor, barrejant grocs, taronges i rojos, ofereixen un espectacle formidable que contrasta amb els verds dels marfulls i carrasques, els daurats dels fleixos i els ocres rogencs de les cornicabres.
L’auró es la única espècie arbòria de muntanya, frondosa i caducifòlia, que habita en les nostres terres i ens indica que on es cria es dona un microclima quasi humit i que la altitud es considerable.
L’altre arbre que ens honra amb la seva presència dins la nostra muntanya i ens evoca terres més septentrionals es el teix (Taxus baccata)
Els teixos son una classe de coníferes d’una estirp molt antiga i amants del fred i la humitat per la qual cosa solen habitar terres de climes eurosiberians amb boires i neus. A les nostres terres només tenen una presència testimonial als punts més alts i ombrívols de les muntanyes com La Font Roja, la Serra de Mariola ò la Serra d’Aitana. El teix es, de bon tros, l’arbre més singular i escàs dels que poblen la Serra de Bèrnia ja que al total no superen la quinzena i dins el terme de Xaló en trobem nou, cinc d’ells creixent com a exemplars aïllats i de bon port als runars a peus de penyes i els altres cuatre agarrats a escletxes de roca a les raconades fresques de les cingleres i creixent com arbusts irregulars.
Dos d’aquests últims barretjats amb fleixos, marfulls, aurons, guillomers, carrasques i ruscos formant una taqueta de vegetació que podria aproximar-se als bosquetons de muntanya originals .
Erròniament la gent de Xaló ha anomenat al teix vareta d’or i s’ha utilitzat com remei per els mals del ronyó.
Els fleixos o fleixers (Fraxinus ornus)
son uns altres dels arbres que poblen les penyes d’ombria creixent com arbustos rupícoles. Encara que al terme de Xaló podem trobar fleixos escampats per tos els barrancons i fondos d’ombria no son arbres massa abundants i cal esmentar la seva presència a Bèrnia barrejats amb aurons, arbocers i marfulls.
Els fleixos mediterranis son arbres caducifolis de fulles compostes i grossos brotadors que formen llargues tiges flexibles i mal·leables, caràcter que li dona el nom. A la primavera remata els brots terminals amb ramellets de flors blanquinoses i perfumades que els diferencia de la resta de varietats de fleixers més septentrionals.
Cal esmentar l’ús que s’ha fet de les vares de fleix per confeccionar els millors bastons i guiatos.
Es però el conjunt de matollar xeròfit i arbustiu el tipus de plantes predominants al paisatge mediterrani i Bèrnia no pot ser una excepció. Podem trobar arbusts perennifolis, llustrosos, xaparros, punxuts, florits, rupícoles, aromàtics, caducifolis i enfiladissos de tota llei cobrint barrancs, llomes, brolles, costeres, cingleres i fins als cims de les penyes, podríem dir que el port arbustiu més o menys compacte es l’estendard de la flora mediterrània junt amb les mates baixes i les herbes. Podem dir també que dins el matollar de solanes seques i torrades, llomes i costeres, kàrstiques i rocalloses trobem algunes espècies d’arbres que no passen mai de ser mates patides i compactes com garrofers, figueres i ullastres.
Si hi ha una qualitat que reuneix la major part del matollar i el herbassar de les nostres terres es la seva fortalesa i persistència que permet que la regeneració front a focs o accions del home es reprodueixca ràpidament fent gastar les reserves que emmagatzemen a les arrels. També es formidable la adaptació que ha dut a terme el matollar xeròfit front a les temperatures i la sequera i que es manifesta en la reducció fins el límit de les fulles, que en alguns casos com les angilagues s’han convertit en punxes, i el plegament d’aquestes enrotllant-se per perdre superfície o inclús perdre-les, si cal, per evitar la deshidratació.
Dins les mates arbustives pròpies d’ambients muntanyencs i que a Bèrnia ocupa només els punts més alts dalt la carena de la cresta es el punxut i garapinyat eriçó, cadireta de pastor o coixinet de monja (Erinacea anthyllis).
L’eriçó es una mata d’altura i fred que està preparada per conviure amb les neus i els vents tallants de serres com l’Aitana, la Serrella o la Mariola i que la seva presència a les terres més baixes de Xaló ho permet el xicotet planell, per damunt dels mil metres, que hi ha dalt les cingleres.
Per l’aspecte l’eriçó pot semblar una mena de angilaga o cambronera molt compactada i arrodonida
però les seves blavenques flors primaverals ens mostren la diferència amb els seus cosins grocs i daurats.
Un altre arbust no massa abundant i relegat als penya-segats d’ombria es el cornicabra, mata vera o garrofer bord (Pistacea terebinthus)
. La mata vera es un arbust que en bones condicions pot arribar a la mida i port d’un arbret però que generalment es troba als barrancs alts, penyes d’ombria i cingleres orientades al nord creixent a les escletxes de les roques com mates patides i rebordonides.
Es un dels arbusts caducifolis que colora les penyes i barrancons on habita, de daurats i rojos rivalitzant amb aurons i guillomers.
El cornicabra deu el seu nom a unes gales que forma la planta, en reacció a una posta d’un cuc, que solen semblar banyes.
Només a les parets orientades al nord de Bèrnia i sempre dins la penya, podem trobar els guillomers, pomeroles o arbret de penya (Amelanchier ovalis), un arbust caducifoli, delicat, irregular i de tiges mimbrenques, de fulletes arrodonides i blanques flors primaverals de cinc pètals larguts i separats. A l’estiu comencen a madurar les fruitetes negrelloses, dolses i rodones com un pèsol que poden aguantar a les rametes fins el hivern.
A les parts més altes i sempre a les roques, penyes i vora runars creix a Bèrnia una bona comunitat de sabines mores o negres (Juniperus phoenicea). Sabina negra per diferenciar-la de la blanca o albar a les terres on conviuen totes dues i per l’aspecte fosc del fullatge arrodonit. Al terme de Xaló podem trobar alguna sabina també als punts més alts de les solanes a prop del Castellet i a quasi totes les penyes tant de solana con d’ombria però es baix les parets nordenques i als rocallars dalt dels runars ombrívols de Bèrnia on formen una mena de bosquetons arbustius i monoespecífics dignes d’admiració.
l’auró (Acer opalus ssp. granatensis)
una subespècie més lleugerament adaptada als rigors mediterrànis que la tipus. Els aurons son uns arbrets elegants i de fulles palmejades i menudes
que a les terres valencianes només poden alenar baix la frescor de les ombries altes i muntanyenques. A les terres de Bèrnia queda relegat a la frescor dels peus de penya a les mateixes crestes a vessant d’ombria.
Els colors de les fulles a la tardor, barrejant grocs, taronges i rojos, ofereixen un espectacle formidable que contrasta amb els verds dels marfulls i carrasques, els daurats dels fleixos i els ocres rogencs de les cornicabres.
L’auró es la única espècie arbòria de muntanya, frondosa i caducifòlia, que habita en les nostres terres i ens indica que on es cria es dona un microclima quasi humit i que la altitud es considerable.
teix (Taxus baccata)
Els teixos son una classe de coníferes d’una estirp molt antiga i amants del fred i la humitat per la qual cosa solen habitar terres de climes eurosiberians amb boires i neus. A les nostres terres només tenen una presència testimonial als punts més alts i ombrívols de les muntanyes com La Font Roja, la Serra de Mariola ò la Serra d’Aitana. El teix es, de bon tros, l’arbre més singular i escàs dels que poblen la Serra de Bèrnia ja que al total no superen la quinzena i dins el terme de Xaló en trobem nou, cinc d’ells creixent com a exemplars aïllats i de bon port als runars a peus de penyes i els altres cuatre agarrats a escletxes de roca a les raconades fresques de les cingleres i creixent com arbusts irregulars.
Dos d’aquests últims barretjats amb fleixos, marfulls, aurons, guillomers, carrasques i ruscos formant una taqueta de vegetació que podria aproximar-se als bosquetons de muntanya originals .
Erròniament la gent de Xaló ha anomenat al teix vareta d’or i s’ha utilitzat com remei per els mals del ronyó.
Els fleixos o fleixers (Fraxinus ornus)
son uns altres dels arbres que poblen les penyes d’ombria creixent com arbustos rupícoles. Encara que al terme de Xaló podem trobar fleixos escampats per tos els barrancons i fondos d’ombria no son arbres massa abundants i cal esmentar la seva presència a Bèrnia barrejats amb aurons, arbocers i marfulls.
Els fleixos mediterranis son arbres caducifolis de fulles compostes i grossos brotadors que formen llargues tiges flexibles i mal·leables, caràcter que li dona el nom. A la primavera remata els brots terminals amb ramellets de flors blanquinoses i perfumades que els diferencia de la resta de varietats de fleixers més septentrionals.
Cal esmentar l’ús que s’ha fet de les vares de fleix per confeccionar els millors bastons i guiatos.
Dins les mates arbustives pròpies d’ambients muntanyencs i que a Bèrnia ocupa només els punts més alts dalt la carena de la cresta es el punxut i garapinyat eriçó, cadireta de pastor o coixinet de monja (Erinacea anthyllis).
L’eriçó es una mata d’altura i fred que està preparada per conviure amb les neus i els vents tallants de serres com l’Aitana, la Serrella o la Mariola i que la seva presència a les terres més baixes de Xaló ho permet el xicotet planell, per damunt dels mil metres, que hi ha dalt les cingleres.
Per l’aspecte l’eriçó pot semblar una mena de angilaga o cambronera molt compactada i arrodonida
però les seves blavenques flors primaverals ens mostren la diferència amb els seus cosins grocs i daurats.
Un altre arbust no massa abundant i relegat als penya-segats d’ombria es el cornicabra, mata vera o garrofer bord (Pistacea terebinthus)
. La mata vera es un arbust que en bones condicions pot arribar a la mida i port d’un arbret però que generalment es troba als barrancs alts, penyes d’ombria i cingleres orientades al nord creixent a les escletxes de les roques com mates patides i rebordonides.
Es un dels arbusts caducifolis que colora les penyes i barrancons on habita, de daurats i rojos rivalitzant amb aurons i guillomers.
El cornicabra deu el seu nom a unes gales que forma la planta, en reacció a una posta d’un cuc, que solen semblar banyes.
A les parts més altes i sempre a les roques, penyes i vora runars creix a Bèrnia una bona comunitat de sabines mores o negres (Juniperus phoenicea).
Sabina negra per diferenciar-la de la blanca o albar a les terres on conviuen totes dues i per l’aspecte fosc del fullatge arrodonit. Al terme de Xaló podem trobar alguna sabina també als punts més alts de les solanes a prop del Castellet i a quasi totes les penyes tant de solana con d’ombria però es baix les parets nordenques i als rocallars dalt dels runars ombrívols de Bèrnia on formen una mena de bosquetons arbustius i monoespecífics dignes d’admiració.
Bosquetons de sabines als peus de les cingleres de Bèrnia
Detall del fullatge escatat de la sabina molt semblant als seus parents els xiprers.
Grupet de sabines a les parts més altes de la solana de Xaló.
La alfàbega de pastor Dictamnus hispanicus es una de les plantes més escases del terme. Planta mol preada per ser l'herba principal de l'herberet. Matoll molt aromàtic que ens regala una espectacular floració al maig.
Molt escas i difícil de trobar lligat amb petorrí, xares i junça de flor es amant de terres fresques i descarbonatades.
També anomenat timó reial ha estat molt castigat per la cullita indiscriminada junt amb la seua ja de per sí escassesa.
Al terme de Xaló apareix puntualment a les Planisses donant-se con un matollet fefble i vivaç competint amb el robust matollar de la maquia.
Detall de unes flors polinitzades.
Unes de les plantes més interessants de les que poblen les parets ombrienques de Bèrnia son les corones de rei (Saxifraga longiflora)
Encara que no es tracta d’una planta endèmica la seva presència per les muntanyes litorals i càlides del llevant sol ser escassa i remarcable. Es tracta d’una planta rupícola amant de les penyes calcàries més altes, ombrívoles i fresques, que forma rosetes de fulles persistents i grisenques apegades a les parets i generalment difícils de localitzar per inaccessibles.
(les corones de rei estàn localitzades dalt dels punts grocs.)
Les corones de rei son plantetes de llarga vida i de creixement lent que una vegada floreixen, amb un desproporcionat caramull de floretes blanques, ho fan per morir.
Algunes d’aquestes plantetes poden esperar més de vint anys abans de mostrar les seves flors.
Les corones de rei antigament es collien per les seves propietats abortives.
Una altra mateta papilionàcia que adorna les parets de les penyes i cingleres de Bèrnia es la ferradura de cingle o de roca (Hippocrepis valentina)
. La ferradura de cingle es una mateta semi-arbustiva rupícola i penjallosa que forma coixinets a les parets i eixits de roca i d’ombria, de corones de flors grogues i bajoquetes que formen ferraduretes.
La ferradura de roca es un dels endemismes exclusius de les terres diàniques que habita les penyes altes i d’ombria del territori diànic.
ORQUÍDIES
Les orquídies sempre han sigut flors amb una forta càrrega d’exotisme i és quasi inevitable pensar amb les selves tropicals quant parlem d’elles. Però no cal anar tant lluny per gaudir d’aquestes delicades i evolucionades flors que tenim més a prop del que ens pensem. Per poder apreciar el grau de variabilitat i especialització de les orquídies cal saber que és la família de flors més nombrosa del regne vegetal doncs s’estima que hi ha unes 25.000 espècies arreu del món colonitzant tot tipus d’ambients encara que presenten la seva major diversificació a les zones humides i càlides, i trobant-se a faltar només a les zones desèrtiques i a les terres gelades.
La paraula Orquídia deriva del grec orchis que vol dir testicle ja que les primeres plantes d’aquesta família que foren descrites eren orquídies mediterrànies i el nom feia referència al parell de tubercles que formen a les arrels. De fet dóna nom a un dels gèneres europeus per excel·lència i a la família en conjunt.
ORQUÍDIES A XALÓ
Dins el terme de Xaló floreixen al menys 18 espècies d’orquídies agrupades en 7 gèneres que es reparteixen per tot el territori. La majoria d’aquestes plantes són tan discretes en quan al port i de floració tan puntual que poden passar desapercebudes encara que en observar-les de prop ens adonem de la seva delicada bellesa.
El gènere més conegut i estés és Ophrys també conegudes popularment com “abelletes”, són les úniques de les nostres orquídies que tenen nom popular ja que les altres es solen conèixer com lliris. Al terme de Xaló es troben almenys 9 espècies; O.apifera, O.arnoldii, O.bilunulata, O.dianica, O.lupercaulis, O.lutea, O.scolopax, O.speculum, i O.tenthredinifera.
-O.apifera (del llatí apis (abella) i fero (portador) referint-se a la forma de les flors. 
-O.lutea (del llatí luteus (groc) per la franja groguenca del label.)
-O.speculum (del llatí speculum (espill) que fa referència a la taca blava lluenta i cridanera.
-O.scolopax (en llatí scolopax (perdiu) per la forma dels òrgans de la flor.)
-O.tenthredinifera (del grec tenthredon (vespa) y del llatí pherum (portador).)
-O.fusca (del llatí fuscus (fosc) fent referència a la coloració.)
Les “abelletes fosques” o “mosques” que floreixen al nostre terme han estat sempre incloses dins l’espècie O.fusca encara que posteriors estudis han determinat que es tracta d’almenys quatre taxons diferents; O.arnoldii, O.bilunulata, O.dianica i O.lupercalis
-O.arnoldii
-O.bilunulata
-O.dianica
-O.lupercalis
Gavó bord
Ononis fruticosa ssp. microphylla
Podem destacar també dins la flora peculiar de les Bèrnies de Xaló la presència, a un parell de llometes margoses, de Gavó bord(Ononis fruticosa ssp. microphylla), unes matetes arbustives baixes i fortament ramificades, de fulles menudes, trifoliades i serrades, i que ens regalen a la primavera un toc salmonat amb les seves abundants flors papilionades.
Detall de flors i fulles al mes de maig
Mata amb flors i fruits al mes de juny
Planta en repòs al mes de gener envoltada de neus
La Ononis fruticosa.ssp.microphilla es un taxó endèmic de la península hibèrica i nord d'Africa de distribució iberolevantina que sol creixer damunt margues amb major o menor presència de guixos.
Detall de la flor papilionada formant coronetes
Fruits recoberts de pilositat viscosa.
Llorer (Laurus nobilis)
Després de mols anys de caminar les penyes de Bèrnia a la recerca de la seva flora més peculiar i tímida avui he aconseguit veure un parell de plantes de llorer creixent dins una escletxa a les cingleres ombrienques de Bèrnia. Inaccesibles barretjats amb aurons, fleixos, guillomers i corones de rei.
Baix a l'esquerra una corona de rei es protegeix baix un espart de penya y el llorer la vigila dalt a la dreta.
Dins la escletxa podem distinguir l'auro i el fleix sense fulles baix i dalt del llorer.
Semblen dos plantes però per la inaccesibilitat no ho he pogut comprobar, pot ser siga només una amb dos troncs.
La presencia de llorer a Bèrnia fa molt més interesant el seu conjunt floristic i aumenta el seu valor com a lloc dínterés botànic.
Els llorers, junt amb els teixos, aurons, fleixos i guillomers ens poden ajudar a imaginar el tipus de vegetació que fa milers d'anys cobria les nostres terres altes constituint el nostre propi 'laurisilva'
